13 de des. 2012

Una Luenga ta dominar-las a todas

Fuent: iwrite

“En suma, a Castiella primitiva en o suyo luengache,  mesmo que en a politica y en a guerra,  mesmo qu’en o dreito, s'apercazaba a complir una evolución que en yera destinada a trunfar. Iba menada per  un fin sentiu selectivo que encertaba ascape con aquellas formas que més tardi prosperarban tamién espontaniament en os dialectos circunvecins [...]”. 
Imachen d'a portalada d'o libro: "El Nacionalismo língüístico"
 de Juan Carlos Moreno Cabrera


Son parolas de Ramón Menéndez Pidal, considerau l’establidor d'a filolochía espanyola, en un d'os suyos libros amán de l'orichen d'o castellán. Asinas pos, seguntes iste autor, o viello condau, y dimpués reino, de Castiella s’afinca en l'abantguardia d'o luengache, a politica, a guerra y ro dreito peninsulars perque ixe yera o suyo destín y, en lo respective exclusivament a ro luengache, perque teneba una sensibilidat especial ta trigar as variedatz (u formas) d'as parolas més innovaderas, que dimpués prenerban as luengas vecinas.

Hue aimo de charrar d'o nacionalismo lingüistico, y en concreto meteré o foco en o nacionalismo castellanista u espanyolista. Bi son quantos argumentos con qualos s'ha pretendito, y se preten encara, chustificar a preminencia d'a luenga castellana sobre as  demés luengas d'o nuestro país. Pero hue me centraré en o que considero més perigloso d'ells, que pende en que ra propia luenga castellana tenerba un inherent caracter innovador, rebelde y discordant qu'explanicarba l'exito d'a suya esbandidura en traza de falca invertida, sorbindo en ro suyo trango ras luengas d’o suyo arredol: l'astur-lionés y ro navarro-aragonés. Iste ye l'argumento agafau per Menéndez Pidal, predominant en l'ambito academico dica fa uns anyos. Considero que ye l'argumento més perigloso de totz perque ye atrapaciau d’una suposada riguridat lingüistica que no ye tall; esfender que obchectivament o castellán poseye as qualidatz més aconsonants ta esdevenir en a luenga mayoritaria en a nuestra peninsula, y mesmo en atros puestos d'o mundo, me se fa una error, y muit grieu.


Pos bien, veigamos qué datos emparan ista ideya. Menéndez Pidal exposa qu’a luenga castellana cutio adopta una solución més innovadera, la qual cosa la desepararba d'as demés luengas romances peninsulars, que’n serban més conservaderas u més amanadas a ro latín. Asinas, per eixemplo, o castellán tresbate a f- inicial latina: “hacer”, debant d’o o catalán “fer” u ro gallego “facer” (d'o latín "facěre").

Os atros argumentos d'iste autor tamién son de mena fonetica y, en efecto, sembla que ra luenga castellana gosa aconseguir una solución més enantada y de vegadas mesmo esconeixida t'as atras luengas peninsulars. Agora bien, o castellán no sigue perén a pauta d'a innovación; per eixemplo, bi ye una mena de diftongación vocalica, en que os suyos detallos no dentraré ta no aburrir a ro lector, que no se da en castellán: “ojo”, “noche”, hoja”, y sí se da en lionés: “ueyo”, “nueche”, “fueya”, u en aragonés: "uello", "nueit", "fuella" (d'o latín "ocŭlus", "nocte", "folĭa", respectivament).

En iste punto, Menéndez Pidal, encá  reconeix que ro castellán adopta una solución més conservadera, reinterpreta que dita luenga imposa a suya modalidat sobre ras atras: O castellán astí no ye innovador, pero contina estando excepcional. Pero i ha més: per eixemplo o gallego tresbate a -l- y -n- intervocalicas: “ceo”, “lúa” (d'o latín "caelum" "luna", respectivament),  debant d’o castellán “cielo”, “luna”; y ro catalán tresbate a -n final: “educació” (d'o latín "educationis"), debant d’o castellán “educación”. Astí no culle garra reinterpretación: istas luengas adoptan una solución més innovadera que ra castellana y dita innovación ye exclusiva d'ellas.

Poderbanos continar alportando més d’eixemplos y a la fin quaternarbanos que no siempre ro castellán s'aculle a ra solución més enantada u aleixada d'o latín. L’argumentación de Menéndez Pidal, per tant, ye parcial, perque aducta uns argumentos y bislaya unatros. En qualsiquier caso, encara acceptando que en atras ocasions o castellán sí ye ra luenga peninsular més innovadera, isto només se darba en o ran fonetico, pero no s'ha contrimostrato que tamién se’n dé en a sintaxi, a morfolochía u ro lexico.

Y profés que ro caracter relativament innovador d'o castellán en a fonetica no explanica pas o suyo esplai per a peninsula iberica. Més bien haberbanos de tener en cuenta as diversas vicisitutz hestoricas, politicas y melitars que acomboyoron a ra corona de Castiella. Per cierto, as investigacions més recients, veigase per eixemplo o discurso d'ingreso en a Reyal Academia Espanyola d'Inés Fernández-Ordóñez, semblan endicar que ro castellán no s'esbandié com’una falca invertida, sorbindo o lionés y l'aragonés en o suyo trango, sino qu’istas luengas estioron o centro de numerosas innovacions que adoptó o propio castellán dimpués.

Chus a luz de totz istos datos, dicir que Castiella “s’enantaba a complir una evolución que yera destinada a trunfar” manca de toda riguridat lingüistica; se tracta d'una argumentación alazetada en un prechuicio lingüistico, o prechuicio d'o nacionalismo castellán, que se tresmiteba en as universidatz espanyolas dica no en fa muitos d’anyos. Y con isto no pretendo enchuiciar a Menéndez Pidal, ya qu’iste autor no ye més que unatra pieza d'o puzzle d'una Europa embuyida, més que més enantis d'a II Guerra Mundial, d'un esprito marcadament nacionalista. En parolas de Fernández-Ordóñez, Menéndez Pidal “operó, decumentó y interpretó com’un intelectual d'os suyos tiempos, igual como hue actugamos y interpretamos d'alcuerdo con os tiempos que mos ha pertocato  en suerte vivir”. Y yo adhibo que o suyo paper estié alazetal en a surtidura y desenvolique d'a filolochía espanyola.

En os zaguers anyos as rechiras lingüisticas han concluyito que no bi ye una luenga que siga intrinsecament més apta qu’unatra. Bella vegada he leyito que ro simplo sistema de cinco vocals de l’espanyol, a vegadas qualificau de sistema perfecto, explanica que s'esbandise per atros territorios con suma facilidat. Pero l'euskera en tien as mesmas cinco vocals y no se charra soque en qualques redoladas d'Espanya y Francia; per unatro costau, dotze (a ro menos) son as vocals de l'anglés, que ha esdevenito en una luenga de comunicación internacional.  No s’en puet bislayar, pos, que l'anglés y l’espanyol deben a suya esbandidura dillá d'as mugas d'Anglaterra y d’Espanya a ros procesos hestoricos, belicos, migratorios, etc., en qualos han entrevenito istos países.

Lingüistica: Una disciplina scientifica, y nacionalismo: Un sentir? Una ideolochía? A ra fin, dos conceptos antagonicos que convien mantener cutio deseparaus.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si en queretz, podetz deixar un comentario astí